p. 427: Apartado “L’església com l’espai per a la música”. Presenta la música como una herramienta para la memoria. La iglesia era el lugar para la música, mientras que el resto del monasterio era el lugar para el silencio.

Nota 1883: “En les ordinacions de misses s’especifica qui ha de cantar cada oració, de manera que, si es s’haguessin seguit les indicacions del document, es devia produir una alternança de cors femení i masculí, i de cant pla i polifonia”. [AMP, sèrie lligalls, Institucions 136, fol. 4 v].

p. 448: “Pel que fa a la música pròpiament dita, només en podem tenir notícies a través de les ordinacions de misses i aniversaris on s’indica que la litúrgia ha de ser cantada, [AMP, sèrie lligalls, Institucions 136] i a través dels inventaris on es recull algun “missal ab nota”, cosa que indica la presència de partitures. [AMP, sèrie lligalls, Inventari, 137. Vid annex 3] També són coneguts els cantorals d’inicis del segle XVI conservats encara al [p. 429] museu del monestir.[ 1895 BOHIGAS, P., "Les miniatures dels cantorals de Pedralbes", Miscel.lània en homenatge a Montsenyor Higinio Anglés, (Barcelona, 1958-59). Recentment, aquests cantorals han estat estudiats per Josefina Planas en diverses ocasions, la darrera arrel de l’exposició inaugurada al monestir el 2005: V.V.A.A., Pedralbes. Els tresors... p. 136 i ss.]  Aquests llibres es recolzaven en diversos faristols. L’actual, amb decoració heràldica feta de marqueteria, prové de Montserrat, i fou ofert a Pedralbes el 1518. Tanmateix, les monges varen haver de pagar vuit sous als bergants que pujaren el faristol des de la vinya fins a l’església. [ AMP, Llibre de comptes, 113, fol. 82.] Avui la litúrgia continua essent cantada, especialment en els dies assenyalats: 11 d’agost (Santa Clara), 15 d’agost (dia de l’advocació del monestir), Nadal i Pàsqua. Per les monges ocupar el càrrec d’organista, o cantora, continua essent un honor. Per entonar els salms que es resen durant el dia hi ha una rotació setmanal per tal que totes puguin cantar-los al llarg de l’any”.

“L’orgue, al ser un instrument que apareix a la Bíblia, serà permès dins l’església, i omplirà l’espai d’un aire celestial. Els llibres de comptes recullen moltes notícies sobre la reparació o construcció de nous orgues. A continuació resseguirem les dades que hem trobat de forma exhaustiva. Si ens hi entretenim és perquè moltes d’aquestes notícies apareixen en la secció dels llibres de comptes que es refereixen a l’obra, segurament perquè en la reparació d’aquests instruments hi participaven obrers no especialitzats ens orgues, sinó només fusters o manyans. També creiem que la transcendència dels orgues del monestir de Pedralbes mereixerien un estudi més aprofundit, el primer compàs del qual podria ser aquest recull de dades. Volem fer notar que la majoria de despeses en relació als orgues al llarg de la història es portaren a terme durant els mesos de tardor”.

“En l’inventari escrit just després de la mort de la reina, el 1364,[ AMP, Lligalls, Inventaris, 137] es registren ja “un organs.” Ara bé, la primera referència explícita a la reparació dels orgues és de l’any 1410. [AMP, Llibre de comptes, 84, fols. 34v i 35]  En primer lloc es compren una sèrie de materials per arreglar els orgues menors, que són a l’església: sec de carbó (2 sous i 8 diners), una unça de banquet (2 diners), aiguacuita (3 diners), dues plomes de voltor (6 diners), 8 canes de veta (1 sou), 3 albadines per a les manxes (5 sous i 4 diners), i un sou de claus. A continuació es paga un tant no especificat a fra Linas per adobar els orgues majors. Ell mateix i el seu “companyó” cobraren 8 sous de companatge mentre eren en el “monestir dels frares menors adobant los organs.” O sigui, que en el conventet també hi havia orgues. Per últim es paguen 28 sous a Domingo Blasco, el fuster habitual d’altres obres al monestir, i el seu fadrí el [p. 430]companatge de quatre jorns que han treballat en aquests dos orgues. El llibre de comptes número 94, entre els anys 1450 i 1452 recull diversos pagaments semblants per a adobar els orgues, que no repetirem. El 18 de novembre de 1490, [AMP, Llibre de comptes, 103, fol. 154v.] el monestir paga un sou i vuit diners a en Miquel Aragonès, traginer del monestir, per comprar una aluda [Aluda: pell d’ovella o de be, adaobada i suavitzada, i que en blanc o colorida s’emprava per a fer guants, bosses, folradures de llibre, etc.] per adobar els orgues, tant els grans com els petits. El 1517, [ANZIZU, Índex.] Lluch Ximeno ha de fabricar quosdam orgues al cor de l’església. No gaire més tard, tot i que dos abadiats després, el 25 de novembre de 1521 [AMP, Llibre de comptes, 116, fol. 62r.] el monestir pagà 3 lliures i 12 sous a Miquel Serdanya per a adobar els orgues de l’església, no s’especifica si són els del cor de les monges o algun altre. El 1626, essent abadessa sor Emerciana de Montcada, els pares Antonio Llorens i Juan Olius, frares menors, varen fer un orgue nou a l’església, que amb alguns canvis i afegits, havia de durar fins dos-cents setanta-vuit anys més tard, o sigui fins el 16 de setembre de 1895, quan es va beneir el nou. [AMP, Dietari d’arxiu. ] El 1927 [SANAHUJA, Historia seráfica de..., p. 822.] es posà un motor elèctric a aquest orgue nou, que costà mil nou-centes setanta-cinc pessetes que foren previngudes a les germanes MªMagdalena Rüssermer i sor Mª Carme Nadal. S’inaugurà el dia de santa Eulàlia”.

Tornant a l’orgue del segle XVII, hem de dir que a Antonio Llorens també se li atribueix la construcció dels orgues catedralicis de Lleida, València, Seu d’Urgell i Barbastre. L’orgue barroc de Pedralbes va haver de ser arreglat en diverses ocasions: el 1728, [AMP, Llibre de comptes, 178, fol. 90.] el monestir pagà vuit sous per reparar el “pandero y sonajes del orga.” El 1753,[ AMP, Llibre de comptes, 192, fol. 60v.] es fan les manxes de l’orgue que costen per sis dotzenes de pells blanques 22 lliures, per aiguacuit, claus ferros, fusta i jornals dels fusters 40 lliures. El primer dia d’octubre de l’any següent, [AMP, Llibre de comptes, 192, fol. 61.] s’afina l’orgue i es canvien alguns registres. El setembre de 1756,[AMP, Llibre de comptes, 194, fol. 64v.] es fa la caixa de l’orgue, a tal fi es paga als fusters tota una sèrie de materials que costen en conjunt 88 lliures i 1 sou. El que cal per a l’orgue és: claus, llates, posts, gavarrots, per fusta i claus (8 lliures 1 sou 7 diners), guix (12 lliures i 1 sou), 22 quintars de calç a 5 sous 3 diners el quintar (6 lliures 6 diners), aigua cuit i ocara clara (3 lliures 5 sous 6 diners), paper platejat [p. 431] (15 sous). A més, es paga al ferrer de Sarrià 15 lliures i 10 sous per a les reixes, 6 sous per a claus; al mestre de cases, el fadrí i el manobre (19 lliures 10 sous); els jornals de fuster (36 lliures). El mes de desembre el monestir pagà a l’orguer Sr. Jopeph Boscà 264 lliures. La despesa és molt considerable, però no devia ser sufcient perquè el 10 de gener de 1759 [AMP, Llibre de comptes, 197, fol. 55] es pagaren a l’organer Anton Boscà 18 lliures i 15 sous que són per a “remiendos” necessaris per a l’orgue; i el 17 d’abril de l’any següent, el mateix mestre cobrà 40 lliures per mig registre de la dolsaina que posà en l’orgue i per a afinar-lo. El 1761,[ AMP, Llibre de comptes, 198, fol. 59.] es pagaren 24 lliures i 15 sous “per a l’obra de tapar el bantanal per traurer l’aigua del orga per la fusta ço es 10 bigas y 36 llatas.” Sor Eulàlia d’Anzizu en el seu Índex recull la notícia que el 1777 es posaren registres nous a l’orgue: contrabaixos i clarins. El dia 3 de desembre de 1782 [AMP, Llibre de comptes, 213, fol. 52.] es paga a Jopseh Pujol, organer, 140 lliures això és 75 lliures pel registre de la cara de l’orgue, i 65 lliures per les manxes”.

“A més de l’orgue de l’església al monestir hi havia altres instruments. Per exemple, el 1905 es comprà un nou armonium procedent dels pares franciscans de Montblanch. El preu fou l’antic armonium de les monges”.