p. 79: “Als quatre preveres que des d’aquell moment, instituïa al servei permanent del monestir, se’ls donava cent sous anuals a cadascun d’ells, igualmente per vestir i d’altres necessitats, a més de proveir-los diàriament de menjar i beure. A canvi aquests tenien l’obligació de cantar les misses i altres oficis divins que es celebressin al monestir, per remissió dels pecats i per la salvació de les ànimes del rei i la reina”.

p. 80: la reina exigía  a las monjas plegarias por ella y el rey. Ordenaba por ello a los preveres que oficiasen dos misas cantadas en el altar mayor de santa Maria i rezasen salmos penitenciales con letanía y otras oraciones por el eterno reposo de sus almas y que celebrasen solemnemente el aniversario de su traspaso.

p. 87: el obispo acompañado de un pequeño séquito podía entrar al monasterio para cantar misa de bendición o de consagración a las monjas. Elisenda dejaba en manos de la abadesa y sacrista el decidir la organización de los oficios que oficiaban los preberes.

Las principales fiestas del monasterio: Navidad, Virgen María, San Francesc, Santa Clara, San Joan Baptista y Tots Sants.

p. 126: “Era obligació dels frares celebrar les misses a l’altar major, diàriament, durant tres setmanes seguides. La missa principal s’havia de celebrar al matí i una segona havia de ser de Rèquiem; totes dues havien de ser cantades únicament pels frares i capellans del monestir […]”.

Sobre las obligaciones de los preveres, está el doc. en p. 326

p. 328: “Però a banda de la recerca de la perfecció personal, també es contemplava el paper mediador que havia d’exercir el monestir, mitjançant la dedicació de determinades pregàries pel benestar espiritual dels fidels i més concretament, dels fidels difunts que així ho demanessin. En principi, i segons el que determinava el text, las monges llegues estaven autoritzades a resar pels difunts, fins a set parenostres durant la litúrgia de les Vespres que havien d’anar acompanyades d’un Rèquiem eternam, i dotze més, si es recitaven per Matines; les coristes, per la seva banda, havien de cantar l’ofici de difunts. D’aquesta manera, el monestir complia amb la funció social que li estava encomanada”.

p. 471: durante el oficio Divino, las monjas que sabían cantar debían hacer el oficio divino según la tradición “dels fra menors” y el resto debía rezar diversos padre nuestros.

p. 512: aunque compartían un espacio bastante delimitado por la clausura, no parece que las monjas llevasen una vida comunitaria en todos sus aspectos. Todas debían asistir a los diferentes oficios religiosos, “tot i que ja aquí s’observava la distinció entre les monges que cantaven, les principals, i les llegues, les que només podien resar parenostres”. “Només les monges de cor podien exercir els càrrecs de direcció del monestir al costat de l’abadessa: la vicària i les tresoreres, i els oficis majors que requerien uns certs coneixements: la procuradora, la sagristana, la infermera, la refretorera, la pastrinyera, la cellerera i l’oliera, a més de la procuradora dels frares”.

pp. 553-4: los cantos de Pedralbes debían ser muy similares a los del monasterio de Santa Clara d’Oristà. Sobre este tema mencioana a Giampaolo Mele.

p. 554: “A excepció de les festes solemnes i totes les principals del monestir, les Hores devien ser celebrades únicament per les monges, ja que segons les disposicions de la reina, els frares només estaven obligats a assitir-les en les Vespres primeres i segones d’aquestes festivitats i en les Matines i Laudes del dia de Nadal i d’altres festivitats importants per ajudar-les a cantar”.

p. 555: la primera de las dos misas diarias que debían celebrase en el altar mayor debía ser de Requiem en memoria de lso resyes difuntos, “havia de ser cantada únicament pels membres masculins de la comunitat; de la mateixa manera que s’havia de fer durant la segona missa”.

p. 560: RESPECTO A LA FORMACIÓN DE LAS MONJAS: el primer objetivo era que aprendiesen a leer. “El cant era el següent aspecte bàsic del seu aprenentatge. És possible que a més de cantar, algunes monges sabessin tocar algun instrument, però sobre aquest aspecte no n’hem trobat cap referència documental”. Menciona a María Echàniz Sans, 1992, pp. 247-252 para referencias a esto en otros conventos de la orden de Santiago.

En el Apéndice 1 se hace un inventario de los fondos del Archivo de Pedralbes.

p. 735: detalla un Llibre de Privilegis de 1325 cuyas tapas tienen notas musicales.

p. 798: transcripción de un documento sobre el canto de las misas.