Skip to main content
Type of publication
City and publisher
Year
2005
Notes

Este libro lo leí prácticamente entero porque permite vislumbrar el interés de una investigación musical de este monasterio que ya existía en 1296. La primera finalidad de los monasterios femeninos de la orden de Santiago era la protección de las familias de los caballeros cuando éstos estaban en la guerra o morían. Desde mitad del XIII se impone la concepción de pertenecer a la categoría de los caballeros para ingresar, por lo que las monjas eran hijas de caballeros. Más adelante se dio entrada a hijas de mercaderes y ciudadanos honrados de Barcelona. Había también hijas de la nobleza y ésta fue la cualidad que acabó por prevalecer. Estaban excluidos los moriscos, los conversos y, desde 1560, los jueves. Las prospectivas monjas ingresaban siendo niñas y recibían una educación apropiada a su categoría social.

Estas monjas tenían una liturgia propia hasta 1576 en que se les impusieron los misales y breviarios romanos [“posseïen també llibres manuscrits, com un Responsorium Sanctorale amb anotacions per al cant en el cor, del qual era autor Miquel Vallès, prevere tarragoní (1504)].

Cuando se habla de las ocupaciones de las monjas se dice que “n’hi havia que tenien aficions musicals: Agraïda Grimau (+1614) tenia una arpa i un monocordi”. Esta monja aparece también en la lista de prioras: lo fue entre 1609 y 1612. Cuando se tratan las fiestas y recepciones también se hacen referencias musicales en el trabajo:

L’emperadriu d’Alemanya, Maria, germana de Felip II, recorregué el Monastir el 6 de gener de 1582 i donà postres de benvolença a la comunitat; oì missa amb acompanyament dòrguei cant de villancets. El mateix Felip II, amb els seus fills Felip i Isabel, hi va fer una altra visita; van assitir a les vespres cantades amb orgue i van prendre una col·lació a la sala capitular. Felip III i la seva esposa Margarida van aribar-hi una tarda, el 13 de juny de 1599; les monges, amb l’habit de cerimònia, els van rebre a la porta de l’església, es cantà un tedèum i un responsa mb orgue, fou exposat el Santíssim, hi hagué besamans i després els reis van passejar pels claustres.

Entre las personas externas al monasterio se incluye una lista de organistas: “un cert fra Verger i l’estudiant Gaspar (1436); Guillem Bello, estudiant (1437); l’escrivà Dalmau Ginebret (1454), que cobrava 66 sous; Joan Cellers (1625); Pere Moreta (1683); Miquel Valls (1687-1689); Flavià Mingalla (1687); Francesc Badia (1690-1699); Pau Miser i Ramon Vinyals (1697) […]”. Es curioso que no hay organistas en el siglo XVI y más adelante se explica la razón:

Per tal d’estalviar el salari de l’rganista, el 1538, s’ordena que aprenguin a tocar l’rgue les dues escolanes més joves. Sembla que s’hi especialitzà la monja Guiomar Saiol, ja que el 1549 li havian de posar un altre Mestre per acabar-ne d’aprendre, a fi que ella pogués més tard ensenyar-ne a altres noias. També el 1560 ordenaren els visitadors ue fos donat l`hàbit a la que es monstrés més apta per a aquest càrrec i si hi havia més d’una escolana en aquestes condicions, fos escollida la que tingués més sentit musical”. Tal vegada aixó donà resultat per algun temps, ja que no apareixn més notícies d’homes organistas en més de mig segle.

Se hace referencia a dos maestros de canto, uno en 1675 y a un maestro de solfa en 1780, aunque no se indican sus hombres.

Aunque este libro no contiene notas al pie de página, sí hay una nota al final en la que se dice que el archivo de este monasterio de encuentra en el Archivo de la Corona de Aragón, sección Ordes Religiosos i Militars, sèrie Universitat. Creo que el trabajo de Casta i Paretas hace vislumbrar que este monasterio sería un buen estudio de caso para nuestro proyecto, porque quizás un vaciado de la documentación proporcione más referencias a la música.

Review / Abstract
Urban spaces mentioned
Musical instruments mentioned